Terrassa, avui estem de guàrdia!
La Lluna es lleva vermella.
Nerviosa, toca el pas damunt dels murs.
Junts mirem la Nit com es desplega,
I corgirats guaitem com pel cel escampa estrelles.
És la Vella Nit que ho ha vist tot,
Sempre la primera en arribar,
Anciana de pit gros i panxa contenta,
Sempre l'última en marxar.
Alguns diuen que no hi és tota,
Altres que tot ho oblida.
Però havent acomplert totes les tasques,
Havent saciat la set de plaers inconfessables,
Sent que només li queda un propòsit,
Que és temptar la juventut
I comptemtar la senectud.
Però quin rebombori,
Ja que això són dos propòsits...
Al gra.
Veient la Nit desplegar el terrabastall,
Perquè aquest és l'esperit de la nit,
Un desgavell silenciós on tot es deté,
I on tot passa,
On la soledat es posa a prova davant la llar,
el guardià es pregunta sobre els murs:
"Qui recollirà les estrelles que escampa la Nit
perquè el Dia no les vegi?"
Aquest que avui fa guàrdia sobre els murs?
Ja que la Lluna ha marxat,
Al Sol ni se'l espera,
I la Nit només riu i es gronxa en una parra.
I se'm acosta, m'embolica,
i a l'orella em xiu-xiueja:
"Has pescat alguna vegada,
tu què fas el mur?
Rondar i pescar, pescar i rondar,
avui te'n faràs un fart".
En passant, els Vents de matinada criden el crim de la nit
i es neguen a recollir el que altres han escampat.
Però passant volten la muralla
I veient el boticari sobre el mur,
Sol i maquinant com arreplegar els astres perduts,
Ells que tot ho toquen i ho capgiren,
De cop se senten colpits,
I s'enlairen fins el firmament,
amunt, amunt, amunt,
I amb la cura i la finor d'un cirurgià que no hi és tot,
ni hi serà;
Despengen les estrelles que la nit va escampar,
I aquestes cauen amb un espetec i il•luminen la ciutat.
Terrassa, oh, Terrassa.
I els Vents llencen murmuris a la Brisa,
que sempre vola baixa,
I ella es deixa enganyar,
per ell el seu príncep blau,
I corrent silenciosa i invisible
Acarona i guia els estels,
Que llagrimegen i es lamenten
sobre els camps tenyits de verd.
I passada l'hora tardana
Per fi troben la portalada.
I quan arriben sota el mur
ell escolta la campana,
que brama, brama i brama,
I els estels esperen, buscant auxili,
Al boticari damunt del mur,
Que amb la solemnitat de l'orquestra nocturna,
Que puja i baixa i commou la Terra,
Mentre el Fred planta la rosada,
Els posa en fila,
i els compta fins la matinada.
Abans de l'última hora,
L'hora en què el Gall i la Trompeta
Entrecreuen les espases,
Ell arreplega l'última llum caiguda,
Rere els alts murs
I els arxiva en una calaixera.
I què hi guarda el vigilant en aquell mur ple de calaixos?
Això avui no toca,
Ja que el Dia treu la pota,
La Nit fa el ronso,
I la guàrdia ja s'acaba.
A dormir.
Aclucar l'ull és el que toca.
De cosa de calaixos fer descans!
Quina bogeria.
Bona nit,
O més ben dit, bon dia.
